diumenge, 3 d’abril del 2016

Sentada / Asseguda


Cada tres días había una señora mayor sentada en una esquina de una sala de espera de diálisis.
Estaba allí 5 horas.
Tejía bufandas y jerséis y miraba con ojos tristes de vez en cuando la puerta de entrada y salida a la sala de tratamientos.
Un día vi a un chico que le hablaba y pregunté. María se llama, me contó su nieto.
Tenía Alzheimer y en esa sala de espera se sentía feliz.
El último recuerdo claro que tenía era aquella silla y aquella puerta, dónde pacientemente tejía para su marido, y anhelaba que al levantar los ojos, entre punto y punto, poder ver de nuevo el rostro de aquél que le había acompañado 54 años de su vida.


Cada tres dies hi havia una senyora gran asseguda en un racó d'una sala d'espera de diàlisi.
Hi era 5 hores.
Teixia bufandes i jerseis i mirava amb ulls tristos de tant en tant la porta d'entrada i sortida a la sala de tractaments.
Un dia vaig veure un noi que li parlava i vaig preguntar. Maria es diu, em va explicar el seu nét.
Tenia Alzheimer i en aquesta sala d'espera se sentia feliç.
L'últim record clar que tenia era aquella cadira i aquella porta, on pacientment teixia pel seu marit, i anhelava que en aixecar els ulls, entre punt i punt, poder veure de nou la cara d'aquell que l'havia acompanyat 54 anys de la seva vida .





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada