dijous, 31 de març del 2016

Mar

Y busco en el mar las respuestas que no me diste.
Y espero encontrar en el sonido de las olas tus sonrisas escondidas.
Y si no me das respuestas, o no oigo tus sonrisas, déjame seguir formulando preguntas absurdas y haciéndote cosquillas en el alma, así siempre sabrás que sigo estando allí.
Para los que no dejan de buscar respuestas y que sonríen por otro.


I busco al mar les respostes que no em vas donar.
I espero trobar en el so de les onades els teus somriures amagats.
I si no em dones respostes, o no sento els teus somriures, deixa'm seguir formulant preguntes absurdes i fent-te pessigolles a l'ànima, així sempre sabràs que segueixo estant allà.
Per als que no deixen de buscar respostes i que somriuen per un altre




PRESENTACIÓN

PRESENTACIÓN


En el mundo siempre hay cosas bonitas para ver, que te permiten durante unos segundos transportarte a ese rincón de tu imaginación, donde siempre has soñado estar. Otros te acompañan de la mano hacia recuerdos que has vivido, un color te transporta hacia un pensamiento furtivo que tuviste, hacia una idea espléndida que olvidarás rápidamente cuando abras los ojos después de un sueño profundo.


Aquel espacio, aquel tiempo, esa sensación te permiten muchas veces buscar una emoción escondida muy adentro, cubierta de capas y más capas de pensamientos absurdos. Ternura que te hace revivir los cálidos abrazos de tu madre; tristeza al recordar los ojos de la abuela cuando se marchó para siempre; alegría al ver revivir durante un segundo la primera mirada de tu hija; añoranza al repasar mentalmente todos los que vivían en tu pequeña calle cuando eras muy joven, y que ya no están porque los años pasan para todos.

Convertimos nuestros recuerdos en imágenes, en sensaciones, en olores penetrantes que despiertan recuerdos, en colores vivos, en el tacto de aquella ropa, en el gusto de aquel helado, y todos ellos quedan almacenados para siempre.


Durante tres segundos (tres segons en catalán), mientras recordamos, mientras nos fugamos, mientras no pensamos, viajamos hacia otros lugares que nos alejan de allí donde, inconscientemente no queremos estar, tres segundos para soñar, tres segundos para sonreír, tres segundos para recordar, tres segundos para emocionarte, tres segundos para no pensar durante tres segundos. La última imagen del día, la primera imagen de un sueño, la última antes no pase nada más. En calma, con la serenidad que nos puede traer el hecho de no estar presente durante sólo tres segundos.

Los regalos pueden venir de mil maneras, dejad que os regalamos sólo tres segundos por cada imagen, y vosotros decidiréis si éstos tres segundos serán más largos, o más cortos, o si necesita otros tres segundos más, no hay prisa, vosotros decidís cómo ha de pasar el tiempo, y sin prisa dejad que los tres segundos os permitan transportaros hasta vuestra mente, lejos , un poco más allá.

¿CÓMO PARTICIPAR?

Otros te han regalado tres segundos, de forma desinteresada te han permitido no estar mientras estás.
¿Quieres regalar  tres segundos a otros?
¿Sabes cómo hacerlo?
Nosotros te lo contamos.
Síguenos a Instagram @tres_segons y si quieres etiqueta tus imágenes con #tressegons
Nosotros escribiremos historias para compartir


¿POR QUÉ?

Durante años estuve esperando en salas de espera a médicos, especialistas, estudiantes, enfermeras, analistas de laboratorio a que o me dieran muestras para analizar, o que me abrieran las puertas para trabajar en proyectos de investigación con ellos. Cada día veía miles de caras absortas, esperando a que les tocara su momento. Pocos disfrutaban de la lectura de un libro. Algunos conversaban tranquilamente entre ellos, si tenían la suerte de ir acompañados, otros miraban las manchas de la pared, el reflejo del cielo en una ventana, o la gente que pasaba. Había salas de espera llenas de color, con mujeres con pañuelos en la cabeza, que contrastaban con las paredes blancas y vacías, otros, donde manos temblorosas, cogían otras manos entresudadas, esperando alguna noticia, ya fuera buena o mala. Otras en las que una madre abrazaba a su hijo desconsolado que lloraba porque no sabía que le esperaría a su propio hijo. Y mientras yo me esperaba, sola, observaba cada día, durante muchos años las caras de muchos de ellos, los espiaba e intentaba saber porqué estaban sentados en aquellas salas, aunque demasiadas veces tenía claro qué podía pasar, una vez cruzaran la puerta del especialista.

Y llegó el día, en que era yo quien tenía que esperar, sentada en una sala de espera muy pequeña, para decirle a mi padre, lo que nunca hubiera querido oír. Fue entonces, al lado de aquella máquina de café, que pensé en regalarle a mi padre tres segundos, lejos de mí, lejos de mi madre, lejos de su hermano que en poco tiempo nos dejaría.

Tres segundos quiere ser el regalo muchos padres como el mío, muchas madres, muchas hijas e hijos, muchos tíos y tías que esperaron en salas, sin conocer cuál sería su futuro. Tres segundos pretende que el mundo sea diferente durante una pequeño rato. Porqué todos nos lo merecemos, porqué todos algún día tendremos que esperar sentados, y a veces solos, ante una puerta, que desde fuera sólo nos genera mucha incertidumbre.

Estos tres segundos son para ti, ¿los quieres?


Instragram @tres_segons
Facebook Tres Segons
Google+ Tres_Segons, y Comunidad Tres Segons
Pinterest: Tres Segons
Twitter Tres_Segons



PRESENTACIÓ

PRESENTACIÓ                                                                       


En el món sempre hi ha coses boniques per a veure, que et permeten durant uns segons transportar-te a aquell racó de la teva imaginació, on sempre has somiat ser. D’altres t’acompanyen de la mà cap a records que has viscut, un color et transporta cap a un pensament furtiu que vas tenir, cap a una idea esplèndida que vas oblidar ràpidament quan obris els ulls després d’un somni profund.

Aquell espai, aquell temps, aquella sensació et permeten moltes vegades cercar una emoció amagada molt endins, coberta de capes i més capes de pensaments absurds. Tendresa que et fa reviure els càlids braços de la mare; tristesa en recordar els ulls de l’àvia quan va marxar per sempre; l'alegria en veure reviure durant un segon la primera mirada de la teva filla; l'anyorança en repassar mentalment tots els que vivien en el teu petit carrer quan eres molt jove, i que ja no hi són perquè els anys passen per a tots.

Convertim els nostres records en imatges, en sensacions, en olors penetrants que desperten records, en colors vius, en el tacte d’aquella roba, en el gust d’aquell gelat, i tots ells queden emmagatzemats per sempre més.

Durant tres segons, mentre recordem, mentre ens evaïm, mentre no pensem, viatgem cap a altres llocs que ens allunyen d’allí on, inconsientment no hi volem ser, tres segons per somiar, tres segons per somriure, tres segons per recordar, tres segons per emocionar-te, tres segons per no pensar durant tres segons. La última imatge del dia, la primera imatge d’un somni, la última abans no passi res més. En calma, amb la serenor que ens pot portar el fet de no ser present durant només tres segons.

Els regals poden venir de mil maneres, deixeu que us regalem només tres segons per cada imatge, i vosaltres decidireu si aquest tres segonss han de ser més llargs, o més curts, o si us calen uns altres tres segons més, no hi ha pressa, vosaltres decidiu com ha de passar el temps, i sense pressa deixeu que els tres segons us permetin transportar-vos a  la vostra ment, lluny, una mica més enllà.


COM PARTICIPAR?


Altres t’han regalat tres segons, de forma desinteressada t’han permés no ser-hi mentre hi ets. Vols regalar tu tres segons a altres? Saps com fer-ho?

Nosaltres t’ho expliquem.


Segueix-nos a Instagram @tres_segons i si vols etiqueta les teves imatges amb #tressegons

Nosaltres escriurem històries per a compartir



PER QUÈ?


Durant anys vaig estar esperant en sales d’espera a metges, especialistes, estudiants, infermeres, analistes de laboratori a que o em donessin mostres per analitzar, o a que m’obrissin les portes per a treballar en projectes de recerca amb ells. Cada dia veia milers de cares absortes, esperant a que els toqués el seu moment. Pocs disfrutaven de la lectura d’un llibre. Alguns conversaven tranquil·lament entre ells, si tenien la sort d’anar acompanyats, altres miraven les taques de la paret, el reflexe del cel a una finestra, o la gent que passava. Hi havia sales d’espera plenes de color, amb dones amb mocadors al cap, que contrastaven amb les parets blanques i buides, d’altres, on mans tremoloses, agafaven altres mans entresuades, esperant alguna notícia, ja fos bona o dolenta. Altres en el que una mare abraçava al seu fill desconsolat que plorava perquè no sabia que li esperaria al seu propi fill. I mentre jo m’esperava, sola, observava cada dia, durant molts anys les cares de molts d’ells, els espiava i intentava saber perquè eren asseguts en aquelles sales, tot i que massa vegades tenia clar què els podia passar, una vegada creuàven la porta de l’especialista.



I va arribar el dia, en què era jo qui havia d’esperar, asseguda en una sala d’espera molt petita, per dir-li al meu pare, allò que mai hauria volgut sentir. Va ser llavors, al costat d’aquella màquina de café, que vaig pensar en regalar-li al meu pare tres segons, lluny meu, lluny de la meva mare, lluny del seu germà que en poc temps ens deixaria.



Tres segons vol ser el regal a molts pares com el meu, a moltes mares, a moltes filles i fills, a molts tiets i tietes que van esperar en sales s'espera d'hospitals, sense conèixer quin seria el seu futur. Tres segons preten que el món sigui diferent durant una petita estona. Perquè tots ens ho mereixem, perquè tots algun dia haurem d’esperar-nos asseguts, i de vegades sols, davant una porta, que des de fora només ens genera molta incertesa.



Aquests tres segons són per a tu, els vols?



Instragram @tres_segons
Facebook Tres Segons
Google+ Tres_Segons i Comunitat Tres Segons
Bloogger www.tressegons.blogspot.com
Pinterest  Tres Segons
Twitter Tres_Segons